«El luxe debilita»

Jofre Porta és un dels entrenadors més influents del tennis espanyol. Va estar present en els inicis de Carlos Moyà i Rafael Nadal, i el seu nom queda lligat al naixement d’una generació irrepetible de tennistes. Actualment, dirigeix la seva pròpia acadèmia a Marratxí, el Global Tennis Team, on aplica el seu mètode, centrat en la disciplina, l’autonomia i la formació integral del jugador. Més que un tècnic, Porta es veu sovint com un pensador del tennis, convençut que per crear campions no basta entrenar els cops: cal forjar caràcter, responsabilitat i passió pel joc.

Ets un filòsof del tennis?
No m’autodefineixo com a filòsof. Però sí que m’agrada molt la filosofia, sobretot l’estoica, i és una eina que fem servir sovint en el treball psicològic amb els jugadors.

I, si no ets filòsof del tennis, com et definiries? Entrenador, investigador, gestor de talents…?
Tot està molt lligat. Intentar separar-ho en compartiments moltes vegades és distorsionar-ho. No podem fer tennistes si no eduquem, ni podem educar sense mitjans, i l’esport és un dels millors instruments que hi ha per educar. Al final, si he de triar una paraula, em sento educador. Un partícip de l’educació dels jugadors i de tota la gent que passa per aquí.

I com va començar el teu camí en el tennis? En quin moment vares veure clar que la teva via era la formació?
En realitat, hi vaig entrar per la porta de darrere. Quan tenia 14 anys, el tennis era un esport elitista, molt esnob. Jo soc de Barcelona i recordo les pistes, i tots de blanc, un ambient que em posava molt nerviós. Però amb el temps el tennis es va anar obrint i socialitzant, i va arribar molt més enfora.

Com a formador has estat vinculat a dos campions com Carlos Moyà i Rafael Nadal. Què t’ha aportat fer feina amb ells?
Primer de tot, la fortuna d’haver estat al lloc adequat en el moment adequat. Amb en Carlos jo era molt jove, tenia poc més de vint anys i gairebé no tenia experiència. No hi havia estudis ni bibliografia com ara, cadascú vivia de la seva pròpia experiència. Jo no havia estat jugador professional i vaig haver d’inventar-me el camí. Vaig estudiar moltíssim per poder competir amb entrenadors que sí que havien jugat.

Amb en Carlos vàrem aprendre junts, a força de passió. Sempre dic que ell va arribar a ser número 1 del món gairebé malgrat jo, perquè hi havia moltes coses que fèiem de manera intuïtiva, i mirant enrere algunes semblen animalades. Però també vaig arribar a la conclusió que la passió és, fins i tot, més important que el coneixement tècnic. Amb en Carlos Moyà vàrem arribar molt lluny amb unes eines limitades, però amb una il·lusió immensa. Amb en Rafel Nadal ja és una altra etapa. Tenia més coneixements i experiència. Vàrem posar en marxa el centre de tecnificació de Mallorca i, en aquell moment, vàrem reunir una generació increïble de joves. El gran abanderat d’aquella fornada va ser en Rafel Nadal.

Hi ha un abans i un després de Nadal en el tennis de Mallorca, d’Espanya i del món. Tu que has viscut de prop la seva carrera, com ha impactat el fenomen Nadal?

Hi ha dues fites importants. La primera és en Carlos Moyà: ell va demostrar que des de Mallorca es podia arribar molt enfora. En aquella època molts marxaven a Catalunya perquè pensaven que des d’una illa era impossible fer carrera. Ell va demostrar el contrari i va obrir unes portes que després d’altres han seguit. I després ve en Rafel Nadal. Sí, es veia que era bo des de petit, però ningú no podia imaginar fins a on arribaria. El que ha fet ell no existia abans: ha creat un perfil nou de jugador, una manera diferent d’entendre el tennis.

Quin és el gran mèrit de Nadal?
A més del talent, el caràcter. I aquí hi entra un tret molt mallorquí que jo agraeixo: la humilitat. Aquest tarannà tranquil, sense presses, que permet fer projectes a llarg termini. En Rafel va arribar molt amunt, molt jove, però sense accelerar artificialment el procés. Va fer les coses pas a pas, segons tocava. Perquè si intentes fer les passes massa ràpid, acabes generant més estrès que progrés.

I tu mateix has triat Marratxí per al teu projecte formatiu. Què et va dur a instal·lar-te aquí?
Aquest lloc m’encanta. Estam a sa Planera, i té aquesta ambient de poble, d’espai proper. Està una mica apartat, no és un lloc de pas. La gent que ve aquí ho fa expressament. Això fa que qui hi arriba sàpiga exactament on ve i per què.

Si haguessis de definir la teva filosofia metodològica, quina seria?
El nostre sistema parteix de l’aprenentatge a través de l’error. Hi ha una frase d’Einstein que diu: «Jo no ensenyo als meus alumnes, només creo les condicions perquè aprenguin». Això és exactament el que fem. Plantegem problemes i deixem que siguin ells qui cerquin la solució. Si no la troben, aleshores intervenim. No tenim pressa. Sabem que el coneixement que neix de la pròpia recerca arriba molt més lluny que el que et donen mastegat. Evidentment, tot això va acompanyat de disciplina, però el més complicat de veritat no és la disciplina, sinó l’esforç.

L’esforç?
La gent confon esforç amb regularitat. L’esforç és irregular. Pots estar donant un 70 %, però en el moment clau ets capaç de donar un 300 %. Els grans jugadors que he conegut no eren sempre els més disciplinats, però sí els que sabien esforçar-se al màxim quan calia. La disciplina és la base, sí, però el que realment et fa diferent és la capacitat d’exigir-te tot el que tens en el moment decisiu.

¿Qué tipo de alumnos acuden a tu academia?
 Este año ha venido mucha gente de la isla, pero hasta ahora prácticamente un 70 % de los jugadores eran de fuera, de todo el mundo. Ahora tenemos un porcentaje mayor de gente de aquí. No queremos crecer más: si queremos mantener la calidad, no podemos masificarnos.

¿Cuál es el error más frecuente de los padres y entrenadores cuando hay una “joven promesa”?
 El primer error es pensar que es una joven promesa. Lo que debemos entender es que solo uno de cada 12.000 jugadores llega a ser profesional.

Tienes un método que muchos definirían como muy estoico. No hay lujo ni glamour: hay trabajo y disciplina.
Lo mires como lo mires, el lujo debilita. Hay una frase que me gusta mucho: “Cría a tu hijo como si fueras pobre, aunque seas rico, y tendrás un genio”. Aquí los alumnos desarrollan mucha autosuficiencia. Nuestro planteamiento es una bofetada de realidad, y eso les ayuda a crecer y a plantearse las cosas con más madurez. El fracaso es una base excelente para crear, porque obliga a reflexionar. Si solo ganas, eres débil, porque ganar no exige reflexión: solo se celebra. En el deporte, o ganas o aprendes.

¿Por qué crees que en Mallorca hay este nivel de deportistas de élite en tenis, baloncesto o ciclismo?
 El nivel deportivo en Mallorca es brutal, pero los mallorquines no son conscientes de ello. No somos muy espectadores, no somos de llenar estadios, pero sí sabemos gestionar bien los tiempos, con calma y humildad.
Ese sentimiento de tranquilidad creo que es clave. Y también la modestia: que no significa dejar de ver lo que haces bien, sino no convertirlo en bandera y seguir trabajando en lo que debes mejorar. Eso ayuda muchísimo a consolidar proyectos de éxito.